Nothing to say, yet
Transcription
During the Spanish Civil War, the parents of Dori survived and were not captured or detained. However, they still experienced fear and suffering. They managed to start a business, with Dori's mother working hard to provide for their family. Eventually, Dori's grandparents were taken to a concentration camp and later to Auschwitz-Birkenau, where they were killed. Dori spent years researching her family's history and feels it is important to remember and learn from the past. The story also discusses the experiences of Pilar, whose parents were separated during the war. Pilar's mother took care of the children and worked to support the family. Pilar's family spoke openly about their experiences during the war, unlike the families of the other witnesses. Pilar's father was interned in concentration camps, but this topic was not discussed as much. Pilar's childhood was not heavily influenced by the exile, as she was not discriminated against at school. The transcript also mentions repatriat Per sort, els seus pares no van ser ni capturats ni detinguts i van poder sobreviure a la guerra d'Espanya. Això no significa que el pànic, la por i el patiment s'haguessin acabat, però ja no havien d'escoltar l'esclat de les bombes. De fet, el matrimoni va poder tirar endavant una empresa. El pare de la Dori portava una doble vida per camuflar-se entre tant ultracatòlic i la seva mare va treballar molt per poder donar la millor vida possible als seus fills, ajudant el seu marit i gestionant les feines de casa. Van prendre un paper molt intensiu. Però va arribar el dia que tots els dos esperàvem, l'arribada d'un telegrama de la Dina, àvia de la Dori, que anunciava als seus pares que els havien evitat per abandonar l'habitatge. Efectivament, van ser portats a un camp de concentració, el de les Millas, i posteriorment a Auschwitz-Birkenau, on seran assassinats. L'última carta que van rebre de la Dina va ser el 32 de 1942. I com acaba aquesta història? Com ho sap la Dori? Bé, la Dori, molt tocada per la història i molt curiosa per aprendre més sobre el que va passar, ha estat entre 8 i 10 anys investigant sobre la seva família. Qui havien marxat al temps, on eren, què havien fet, qui s'havia quedat i un munt de preguntes més a les que, de mica en mica, han anat donant resposta. Gràcies a la curiositat i la necessitat de recuperar aquesta memòria, aquesta història, tenim avui la sort de poder explicar com va ser la vida per aquells que van patir la repressió, la por, l'angoixa i, en molts casos, la mort causada pel regim nàutic. A mi em posen la pell de gallina aquestes històries. Com Hitler va arribar al poder, com va ser capaç d'amenar i manipular tot un país i l'efecte que va tenir a nivell mundial? Sí, sí, totalment d'acord que el que va passar no s'ha d'oblidar mai. I per això estem aquí, en aquest capítol, per fer memòria històrica. Perquè, com bé sabeu molts, el poble no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la. Doncs sí, sí, i quina raó. Bé, ara ja, per acabar aquest capítol, presentem la nostra tercera testimoni, la Pilar Espanyol. Els pares de la Pilar van haver d'estar separats durant 11 anys a causa de la guerra d'Espanya. Els seus pares van haver d'anar des del front i la seva mare va haver d'atabalar-se a cuidar els fills, treballar en dues fàbriques, comprar gallines i boques per tenir diners. La Pilar tenia la seva mare com a referent, com a salvadora de la seva família. Posteriorment, va poder creuar la frontera i exiliar-se a França. I és que, com la família de la Pilar, molts d'altres van haver de patir la mateixa situació. Els homes van marxar al front i les dones es van quedar a càrrec de la casa, els infants i la feina, amb tota la responsabilitat que això suposava. És per això que podem dir que l'exili i la guerra van suposar una oportunitat perquè les dones es poguessin empoderar i començar a decidir, a ser els caps iguals als homes. Un tema que sorprèn molt en comparació amb les altres dues testimonis és que la família de la Pilar sí que parlava sobre el que havia passat durant la guerra, com ho havien viscut, sense amagar mai la situació que vivia al bàndol republicà. De fet, una vegada exiliats, molts espanyols es reunien per explicar històries i ella les escoltava. Els francesos espanyols eren concebuts com forts i valents, amb un caràcter alegre. És per això que des de sempre ha tingut coneixement del passat tan difícil que arrossegava la seva família. No obstant això, el seu pare sí que va ser internat a diversos camps de concentració i, com era un tema molt delicat, se'n va parlar menys. La infància de la Pilar no va estar gaire marcada pel tema de l'exili, gràcies al fet que a l'escola els nens i nenes francesos no la van discriminar mai, excepte algun comentari que sí que havien tingut. Un tema que menciona la Pilar i del qual encara no hem parlat és la repatriació. En molts casos, els exiliats que ja havien travessat la frontera eren repatriats d'Espanya. Per sort, aquest no va ser el cas dels pares de la Pilar. Però què dura havia de ser la repatriació? Perquè els tornaven a l'infern des d'on venien i de tanta por i que ho feien sense preocupar-se del teu futur, del que et podia passar. Totalment.
