Des de lluny 05

The speaker, Vicent Pérez, discusses the sentiment of independence in the Catalan countries, including Catalonia, Valencia, the Balearic Islands, and Northern Catalonia. He explains how the independence movement grew from the 1990s, particularly after the Catalan Statute was reduced by the Spanish courts in 2006. He also mentions the role of civil organizations in the nationalist movements. In Valencia and the Balearic Islands, there is a lack of national sentiment due to dominant Spanish nationalism. The speaker criticizes the Socialist Party (PSOE) for not supporting Catalan and Valencian nationalism. He concludes by highlighting the need for political parties to stop aligning with the PSOE and to prioritize the interests of their regions. Bon dia a tothom, sóc Vicent Pérez, i això és des de juny. El programa d'avui voldria parlar de sentiment, de com està el sentiment nacional de la independència, el sentiment dels països catalans, a Catalunya, al País Valencià, als Illes Balears o a la Catalunya Nord. Bé, perquè hi ha força diferència entre uns llocs i uns altres. A Catalunya, per es començar. Hem de recordar com estava l'independentisme als anys 90. Era un 20% com a molt, de 110 la que volia la independència. Tothom estava més o menys bé. Eren anys on Convergència i Unió i el Partit Socialista de Catalunya, de Pasqual Maragall, eren els partits dominants. Esquerra Republicana era més minoritària. I, per suposat, la CUP, dos partits que sí eren independentistes en aquell moment. A partir del 2006, que va passar la prova pel poble català, l'Estatut, però, cosa que no va passar a altres comunitats autònomes, va ser profundament retallat per les corts espanyoles. I això, com tothom sap, va generar un gran descontentament popular que va funcionar com una mena d'espenta del sentiment nacional. El descontentament popular va fer que els partits independentistes canalitzessin aquest descontentament. A partir d'aquí, creix Esquerra Republicana, creix... No, més bé. Es divideix Convergència i Unió una part... Entre nous polítics a Convergència i Unió, Puigdemont, que havia sigut base de Girona, entre la CUP, per exemple, s'unís Junts, el que quedava de Convergència, i Esquerra Republicana, formen Junts per Cat, tots dos aprofitant-se també de l'espenta de la CUP, van guanyar les eleccions. Anem a 2015, crec recordar, i tot això va aportar al referèndum de l'1 d'octubre del 2017, on va ser una festa popular i aquí l'independentisme va assolir la quota més alta. A partir d'aquí, per les decisions d'uns i d'altres i les polítiques efectuades per uns i altres, va créixer el descontentament popular i en les reeleccions, els votants independentistes van abandonar la unió dels partits anomenats independentistes. També voldria referir-me al paper d'organitzacions civils, molt important en el cas de l'ANC, també d'Òmnium, però no tant, i per altra banda, tots aquests anys, l'espanyolisme ha estat en front, o bé Ciutadans, que va ser un partit radical contra el sentiment nacional català, ara mateix, el PSC, que no té res a veure amb el que era al temps de Pasqual Maragall. I ara tornem a la pregunta de sempre. Deixaran de pactar d'una santa vegada a Catalunya amb el PSC o amb el PSOE a Madrid? Ja està bé d'aguantar la mateixa cosa de sempre. El PSC ha aviatat fins a l'espanyolisme, ara mateix no és més que una sucursal del PSOE, el PSOE és un partit de dretes, és un partit més enllà de qui sigui de dretes o no, és un partit espanyolista, no va fer res a favor de Catalunya, sempre diuen el mateix, i al final res de res. S'atreviran d'una santa vegada els partits Junts, Esquerra, el que sigui. Fins a si hem arribat al PSOE? Bé, en el cas del País Valencià, i també en el cas de les Illes, hi ha una manca de sentiment nacional. L'espanyolisme és molt majoritari, malauradament. En el cas del País Valencià, cal recordar la nomenada Batalla de València, al final dels anys 70 i 80 del segle passat, on la dreta espanyolista va aconseguir que els símbols del país fossin escrits volint. El blau de la senyora, l'himne, que ja és anterior, però bé, l'himne, la denominació oficial de la comunitat, que no passa de ser País Valencià a Comunitat Valenciana, tot això per a unir el poble al País Valencià de Catalunya, el gran malson d'Espanya. Sempre ha sigut els Països Catalans. Però alhora que al mateix temps que hi havia aquesta Batalla de València, o aquesta, diguem, claudicació de l'esquerra davant de l'esquerra nacionalista o davant de la dreta espanyolista, la violència va continuar pràcticament fins ara mateix. Cal recordar l'assassinat de Guillem Agulló als anys 90, cal recordar el passat 7 d'octubre, dia de la Comunitat Valenciana. Bé, voldria assenyalar així el paper del bloc nacionalista de València, que en un primer moment sí que va ser un partit nacionalista, després va ajuntar-se en unes altres sensibilitats, van acabar formant el que és ara mateix Compromís, un partit que jo crec que ha deixat de banda el nacionalisme valencià, per dir-se d'esquerres, bé, sí, d'esquerres, molt bé, però deixant de banda el que és el sentiment nacional. I això què ha portat? Ha portat fins ahir mateix pactar sempre amb el partit socialista del País Valencià i tornar a dir, igual que en el cas català i en el cas de les Illes, no sé ben bé per a què, perquè el partit socialista del País Valencià no és, altra cosa que una sucursal, igual que el PSC, és una sucursal del PSOE, i si l'amo de Madrid diu blanc, tu ja pots dir negre, que al final faràs blanc. És una cosa que jo no vaig entendre mai, no vaig entendre mai per què pacten i pacten i pacten amb els socialistes. Els socialistes és el partit socialista, és un partit que, bé, que sí, diuen moltes coses, no sé quantes, però a l'hora d'aplicar, diguem, polítiques valentes, bé, jo sempre tinc la mateixa sensació, se queden a mig camí. Només cal referir-se al penomenat pacte del Botànic, el PSC, el Compromís, Podem, i què ha aconseguit, què ha fet aquest pacte del Botànic? Res. Ha blindat el Valencià? Fatalà? Res. No, no, no han fet res, no han fet res. Ha sigut una oportunitat perduda per l'esquerra o pel valencianisme, i ara mateix ha tornat la dreta del Partit Popular més vox, malauradament, com ja he dit al principi, al País Valencià, el sentiment espanyolista és molt majoritàri, malauradament, i, bé, és que també és, ja cal entendre-ho, si els anomenats d'esquerres no fan res, doncs arriben les properes eleccions, i els votants, diguem, d'esquerres o els nacionalistes valencians, doncs no van a votar, o no es voten aixòs, Total, per què? Si no han fet res. Uns perquè, no ho sé, o no poden o no volen, i uns altres perquè són una sucursal de Madrid, i és que no aguanten, no aguanten bé en la vida. En el cas de les illes, també és el mateix, una manca de sentiment nacional, hi ha molt d'espanyolisme, més els estrangers, tota la problemàtica del turisme a les illes, cal recordar els anys de govern de Joan Bausà, sí, ara mateix hi ha un pacte del Partit Socialista de les Illes, Podem, i més per Mallorca, és el mateix de sempre. El mateix de sempre. Una altra oportunitat perduda. Una altra oportunitat perduda. I ara, ha passat igual que al País Valencià. Governa el PP amb Vox. És que no vaig a dir res més del que ja ha dit el País Valencià. Per sort, la societat civil sí que s'enfronta a aquests governs espanyolistes ultradretants. Per sort, tenim la societat civil lluitant per la defensa del català, per exemple. A Catalunya Nord, bé, doncs hem de recordar que si a Espanya hi ha espanyolisme excloent d'altres nacionalitats, a França ha sigut això, però, diguem-ne, a l'obèstia. El sentiment català a Catalunya Nord ha patit, jo crec, un genocidi lingüístic i cultural per part de les autoritats franceses. Ara mateix, ja des de fa anys, ha hagut una petita resistència i ara una certa recuperació, però bé, hi ha molt poca cosa. El francès és totalment dominant, però encara existeix el català i el sentiment català. Bé, no voldria finalitzar avui sense dir que el problema de pactar amb el PSOE no és només un problema dels països catalans. Sí, allà és pitjor encara perquè el PSOE va en contra de qualsevol sentiment nacional, però és que a Espanya les forces anomenades d'esquerres, en el seu dia Izquierda Unida, després Podem o ara qui siga, sempre entrepesen en la mateixa pedra. Sempre entrepesen en la mateixa pedra. Pactar amb el PSOE, per a què? Per a què? Que m'ho expliquin. No ho veia ben clar el 15M. PP i PSOE, la mateixa merda és. No, res. A pactar amb el PSOE. Per a què? Per a què no passen res de res de res? Però res. Si diguem que el PP és de dretes, aquests són de dretes una miqueta menys. Ja, punt. Jo és que no ho entenc. I és que no només les forces de dretes. A qualsevol lloc d'Espanya tu pots dir, jo vull que Espanya munti a Espanya munti a no sé quantos. Botes al PP o botes al PSOE i en la majoria de llocs què han fet per al teu lloc? De la teua província? No es donen compte que no fan pràcticament res? Que l'únic que fan és endur-se els diners cap als de sempre, cap al IBEX35, cap a Madrid? No ho sé, és que no m'ho expliquen. En aquest sentit, ja que referir-se al sistema electoral anglès, on cada polític ha de rendir contes a la seva circunscripció electoral. I si no, i si els votants no els sembla bé, doncs potser no torna. No torna? És una cosa que així... Així ni estar-ne se l'espera. Bé, res més. Això ha sigut el programa d'avui. Ja ens escoltem al proper dia. Salutacions per a tothom.