Details
Nothing to say, yet
Nothing to say, yet
Bon dia a tots i a totes, un dia més al podcast, el millor per aprendre història. Com esteu? Molt bé. Bé, no ho sé... Ei, tu Sara, com estàs? Bé, molt bé. Bé, doncs avui portem un tema bastant delicat, que va afectar des de 1936 fins a 1939, i que posteriorment es va allargar fins a la mort del nostre caudillo, el senyor Francisco Franco, l'any 1975. Bé, parlarem avui sobre la Guerra d'Espanya del 39, l'exili republicà i la posterior Segona Guerra Mundial, de la qual no entrarem en detall, però en farem petites mencions. Ho farem, però a través de les històries de tres dones que, si més no, eren joves quan va esclatar la Guerra d'Espanya. Van patir a ple les seves conseqüències. Avui presentarem a l'Antònia Pallans-Jubé, la Doris von Heimer i la Pilar Español. Comencem. El capítol d'avui farem la reconstrucció de la vida quotidiana de les dones a través d'aquests testimonis que acabem de mencionar, que van patir sobretot les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola, a causa que les seves famílies van haver d'exiliar-se. En primer lloc, contextualitzarem una mica i ens posarem en situació. La Guerra Civil Espanyola, o també coneguda com la Guerra d'Espanya, va consistir en un conflicte armat que va durar des del 1936 fins al 1939 i que va afrontar el bàndol republicà, que protegia la legitimitat de la Segona República. El règim en el qual ens situem i el bàndol rebel, també conegut com els nacionals. Aquesta guerra va deixar fortes cicatrius a la història d'Espanya i encara fins i tot avui en podem partir les seves conseqüències. Doncs sí, i és que des del 18 de juliol del 1936, quan des de diferents punts del territori, un grup de colpistes, entre ells el futur Generalísimo, Francisco Franco, va dur a terme un cop d'estat per acabar amb la República i qualsevol cinderella. No obstant, el cop no va ser executat tan ràpidament com es previa i va desencadenar en una guerra que enfrontava els dos bàndols, que va deixar un país enfonsat en una dictadura durant gairebé 40 anys i milers de republicans a l'exili. Els exrepublicans i les republicanes, on són totes aquestes dones anònimes que han fet desaparèixer de la història? Per parlar-ne us presentarem a continuació les nostres protagonistes. Doncs comencem amb l'Antònia Pallars Jové. L'Antònia va néixer a París i tot i tenir pares espanyols, fins als 7 anys no va tenir nacionalitat perquè no estava reconeguda dins del sistema. Al part de l'Antònia el van posar en camp de concentració. Això no obstant, doncs va poder escapar i va entrar a la resistència a Montpellier. La seva mare vivia una vida bastant reclosa i un temps més tard, a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, va poder marxar, trobar-se amb altres refugiats i començar una nova vida. Què va passar, però? Doncs que la van portar a un refugi per donar els diners espanyols a l'any 39 i es va haver d'esperar fins a l'arribada dels nazis a París per fugir, fins a arribar a Turús. Va acabar per anar a la universitat i un dels seus professors la va introduir al tema de la resistència. Podem dir que hi ha dos moments clau en la fase d'exili. El primer és l'arribada dels exiliats, que entren pels Pirineus en un moment de molta tensió per França causat per l'esclat de la Segona Guerra Mundial. En conseqüència, els francesos deixen de banda els espanyols. De fet, els exiliats republicans no eren considerats refugiats fins a la fase posterior, sinó que eren concebuts com indesitjables. A més a més, la visió que els francesos tenien dels espanyols no era gaire bona, perquè des del govern de Franco ja s'havien encarregat de donar una mala imatge d'ells al govern francès. En la segona fase, situada a partir del 1944, França comença a deixar de tractar els refugiats amb menys preu perquè van comprendre que el que estava passant a l'altra banda dels Pirineus no era res de bo. A partir del 1945, els exiliats reben el certificat de refugiats, que els hi permet així l'existència. A més, els resistents espanyols van tenir un paper fonamental en l'alliberament de París i la resistència contra els de gimnàtic. I tant, i si no que els hi preguntin els de l'arrel. Una vegada sortits del camp, la retrobada entre els familiars va ser dura i difícil. En el cas de la família d'Antònia, els seus tiets i el seu avi, tot i estar al mateix camp, no es van arribar a trobar mai. I com sap tot això d'Antònia? Tota la història de la seva família. Si ben general, els exiliats no solien parlar de la guerra o del que havia passat durant l'exili per poder protegir les seves futures generacions. L'Antònia va tenir sort de poder reconstruir de mica en mica la història de la seva família. Doncs sí, i és que el pare d'Antònia no va parlar gaire de les seves experiències al camp de concentració, ja que va ser una època molt dura per ell. No obstant, la seva mare, que va ser portada a un refugi, no només va parlar de les seves experiències, sinó que també va redactar-les en diaris i cartes. Això es deu al fet que l'experiència viscuda dels homes i les dones va ser diferent. En arribar als camps de tria, la població era separada entre homes i dones, nens i nenes i gent gran. Els homes eren classificats entre vàlids i no vàlids, excepció d'aquells que havien estat detinguts i catalogats com a presos o presos polítics, que llavors anaven directament a uns camps de concentració específics. Les dones, infants i gent gran, eren portades a centres d'albergs. I així, de mica en mica, l'Antònia va poder reconstruir i trobar respostes a totes aquelles preguntes que s'havia fet quan era petita. Es deu que, gràcies als denuncis dels diaris francesos, la família d'Antònia va poder saber que el seu pare havia estat en un camp de concentració. Això ens fa pensar que la premsa va ser una bona eina per retrobar-se amb els familiars. Actualment, l'Antònia ja té molta informació sobre la seva família i, sobretot, el que va viure i fa xerrades per tal que aquesta història, com la de moltes altres famílies, no caigui en l'oblit. Per tant, és a través de tota aquesta recerca com la nostra primera protagonista ha pogut conèixer part del seu passat. ¿Què tant l'ha marcat? Abans de continuar amb el nostre segon testimoni, ens agradaria fer un petit incís per posar un anunci que es va publicar durant l'època franquista. ¿Què tant van viure les nostres protagonistes? Per mostrar quin era el paper de les dones en aquell moment i convidar-vos a fer una petita reflexió.