SOK KI SOK

Avui ens visiten aquí a l'Estudio de Ràdio de l'Escola, la Clara, la Laura, l'Alba i la Mimi, que són noies del grup Soc qui Soc. Primer ens en parlem amb la Clara, que és qui condueix una mica el grup, i que ens posi una mica en situació. Hola, soc la Clara Verder, soc terapeuta, i fa ja uns quants anys que estic treballant en joves. I també el que vaig pensar que era important per a la gent jove és tenir un espai on poder parlar de les seves coses i on poder estar amb calma i tranquil·litat aprofundint en el coneixement de la seva persona, de la seva personalitat, de la seva ànima, o sigui, tot allò que ens va per dintre i que moltes vegades costa d'expressar. Molt bé. I vosaltres, si ens haguéssiu d'explicar, haguéssiu d'explicar a algú que no s'ha sentit mai parlar del grup de Soc qui Soc, com l'explicaríeu que és? Jo, el que puc aportar penso que és un grup on hi ha molta inclusió i on es pot sentir molt en contacte amb la gent i compartir afliccions, i que tinguem exactament els mateixos gustos per les mateixes coses, i que ens podem trobar bé i que puc parlar amb tota confiança amb elles. I això, no ho entenc, no hi ha ni cop. Hi ha la marge. Però sé que estaran per mi i que m'entendran completament. Sí, a més, totes les persones que anem amb el Soc tenim objectius diferents a l'hora d'anar a la teràpia. I a mi el que m'agrada molt de la teràpia en si és que ens podem conèixer millor nosaltres mateixos i podem madurar a través dels altres també. I és un grup molt inclusiu, com diu la Laura, i molt de comprensió, i molt de... me conec a través de la gent. Sí, a mi el que també m'ha aportat molt és... m'ha donat l'oportunitat de donar-me compte que la gent té molts punts de vista diferents i preocupacions que potser tu mai t'haguessis passat pel cap, però que alhora també hi ha molta gent que comparteix les seves preocupacions. I també m'ha ajudat a no sentir-me sola i a veure que no sóc l'única que passa per coses dolentes. Podríem dir que el Surti és el que heu trobat algú com vosaltres amb qui parlar de les vostres coses? Sí. Sí. Doncs, ara que ja ens hem presentat una mica, expliqueu-nos com vau arribar al Surti Soc. Doncs, jo personalment vaig conèixer el Surti Soc caminant pel carrer i em vaig topar amb l'Institut Gestalt. I al principi jo m'imaginava que el grup anava a ser una cosa molt diferent. O sigui, jo tenia molta vergonya, pensava... tenia un punt de seguretat i pensava que la gent potser no em cabria bé o no tindria aquella afinitat amb la gent, però res a veure, és a dir, és un lloc on no et sents gens jutjat, on pots ser tu mateix perfectament. I a més que hi ha molt companyerisme, que tots ens ajudem entre tots i si a mi em falta alguna cosa, ella m'ajuda, si a tots falta alguna cosa, jo t'aporto. I no sé... I és molt únic, la veritat. Com que t'obren moltes portes. Jo vaig arribar al Surti Soc perquè coneixia una mica una noia i vam quedar un dia i després vam anar a la teràpia perquè després de la teràpia anem a prendre alguna cosa, ens quedem xerrant un rato. I vaig parlar amb ella i em va dir que anés a la teràpia i a mi em va interessar i el dijous següent vaig anar a provar. I des d'ahir que em vaig quedar. I quan va ser això? Farà... el febrer jo diria que farà un any ja. I jo vaig conèixer el Surti Soc perquè estava fent la formació en teràpies d'estats i va veure una companya que em va dir que hi havia a l'Institut d'Estats, tot i que jo no estava fent la formació allà, sinó des de Barcelona, però tot i així ella havia estat investigant a veure més llocs amb teràpies d'estats. I em va dir que hi havia un grup de joves i que potser a mi m'agradaria perquè tenia l'edat per entrar-hi. I just en aquest moment vaig dir que tenia massa oportunitats i no m'hi vaig apuntar, però al cap d'un temps ho vaig recordar i vaig pensar que seria interessant per mi poder estar amb els meus joves. Des de l'època que vau entrar ja es dialectàneu vosaltres? Sí. I tu Clara com ja has arribat? Doncs mira, des dels 25 vaig començar treballant amb gent jove, i més jove que jo n'era només. I he anat evolucionant en el sentit que jo he fet la meva pròpia formació, la meva pròpia teràpia, per saber qui soc jo també. I llavors d'un dia vaig dir que a mi m'havia agradat que als 17, 18, 19 hi hagués hagut algú que m'hagués ajudat en aquest procés d'obrir-me a la vida. I llavors aquí va ser on vam crear el SOC. El SOC, la idea és tenir un espai com dèiem abans on poder parlar i que ella ho ha definit molt bé, que és un espai on no es jutja ningú i un espai on cadascú passa en aquest vol. Vol dir que si jo entro i encara no estic preparada o preparada per explicar les meves emocions, doncs no et preocupis, no cal que les expliquis. Si només estàs preparat per ajudar els altres, doncs ajuda els altres. Però que el ritme de cadascú el decideix cadascú. Per tant, el que fem a través de dinàmiques de grup i de riure's i de poder fer una feina introspectiva important és saber, sobretot, dues coses. Què m'està passant a l'interior i per on vull anar. Anar vol dir decidir, no la frase que sempre diem els adultos i els petits, què vols fer de gran, sinó què vols sentir de gran. Què vols gaudir d'aquesta vida que és fàcil i que hem de treballar des del minut zero. Llavors aquesta és la idea de SOC i vaig arribar a aquest aspecte. També dic que el nom de SOC i SOC, que és de les Noies Percientes, que em van ajudar a fer-lo i que els agraeixo molt perquè vaig pensar que era un nom ideal per descobrir-ho. I de quina edat fins a quina edat s'hi pot participar? Mira, jo recomano que com a mínim els joves tinguin 16, més que res perquè hi ha una evolució cap a l'institut, hi ha una evolució cap a saber, no qui soc encara, perquè ho descobrirem els joves, però qui vull ser. Seria la primera frase, seria aquesta motivació. I llavors ho allarguem fins als 24-25. En aquest cas ara la Laura té 24, 23, i l'Alba té 17 i la Mimi també 17. Vull dir que més o menys en aquestes edats i molts terapeutes diuen, quina diferència de edat, no? 16-24, no us podeu imaginar com bé que funcionen i com bé que s'entenen i com una persona de 24 pot donar un cop de mà a un de 16, però com un de 16 pot ser el millor terapeuta per un de 24. I abans d'entrar al SOC i SOC, què us esperàveu trobar? Jo m'esperava alguna cosa molt més formal. M'esperava l'activa teràpia que veus a les pel·lícules d'un grup en cés, les Santes d'en Carigas. Sí, blanc, hola, mirem-ho, mirem, i visitant, saps? Però res a veure, res a veure. Sí, jo volia fer el que... Jo al principi, jo ja havia parlat amb la Clara mesos abans, i jo al principi volia fer una teràpia individual. Jo no m'atrevia a fer la teràpia en grup. I vaig provar, i va ser molt diferent, com jo ho tenia a la ment, perquè normalment les teràpies individuals, de psicòleg i tal, solen ser una mica destructives, en el sentit que en les teràpies del grup Tokito ens centrem molt en les coses positives que tenim de cada un i com les podem amplificar, de manera que les nostres coses inconscients, dolentes, entre cometes, inconscients, no ens afectin i no afectin a ells també. Llavors, va una mica més cap allà. Una mica de... Com puc expandir les coses bones que tinc de manera que això es manifesti a la meva vida i millori la meva qualitat de vida. Llavors, això. I tu Laura? Jo el que esperava trobar el Tokito, que era un grup, com diu la Mimi, una mica més seriós, i no havia pensat en cap moment que hi hagués la proposta de fer activitats i de fer jocs dintre del grup, perquè pensava que seria molt més de posar-se a parlar i el terapeuta i una terapeuta anar corregint el que tu dius i dir-te on hauries de fer més això o això altre, i tu estar allà dient si hi ha tot i res, és una cosa semblant a això i és molt diferent, es tracta més de descobrir-se cada un per com és cadascú i tenir l'oportunitat d'expressar realment el que sent. I us recomanaríeu a altres joves? Totalment, sí, sí. I jo també, òbviament. Després de la vostra experiència i del vostre testimoni, podem dir que amb el que sentiu bé. Sí, sí, molt. Sí, i a més a part del grup de la Fianci, també el que necessitem és fer més sortides, fer més pinya entre nosaltres, per conèixer-nos, fer més activitats fora de Barcelona i que si al final una persona no se sent còmoda al grup, sempre pot venir a les sortides i formar part del grup un cop de setmana o aquestes setmanes, bastant d'activitats. I moltes gràcies. Bé, doncs, després de parlar una mica de com heu arribat i una mica d'aquelles coses que us esperàveu i tot allò que us heu trobat i que no us esperàveu, expliqueu-nos una mica què penseu o què opineu dels terapeutes que ho porten. Crec que els terapeutes estan a vosaltres i ens creem moltíssim i estic molt agraïda. Sí, jo crec que és important per un terapeuta insistir. I a mi m'agrada molt admetre que soc qui soc, perquè també, com que s'empussa cap al dubtatiu. Jo també estic molt contenta amb els dos, amb el Marc com amb la Clara, perquè crec que són molt bons terapeutes per a gent jove perquè tenen una part així com de cuidada, no? Com una faceta que saps que, faci el que faci, sempre estarà d'allà per no deixar-te caure. Òbviament, tu al final tens control de tu, però que ells sempre estaran allà per apujar-te i recolzar-te en el que calgui. A més, crec que ho gestionen molt bé, la veritat. A mi m'agrada molt que puguin dir aquestes frases i també em fa sentir que realment aquesta franja d'edat necessita aquest apujador, no? Perquè a la societat ens hem oblidat una mica d'aquest diàleg, no? Estem com tots molt enfocats en la vida adulta, en la professionalitat, però clar, s'hi ha d'arribar, no? I per arribar hi ha d'haver un padassa, que abans segurament, culturalment, ens preocupava molt més i que ara els hem deixat, de la mà de Déu, els hem deixat que espaviles, no? Llavors, clar, qui soc fa aquest trànsit, no? O sigui, ajuda en aquesta edat al que deia l'Alba, no? A saber quins són els teus objectius i com arribar-hi, però sense, com deia les pel·lícules, no? Sense morir-nos d'un temps, no? O sigui, mica en mica, descobrint, fent feliç, no? Perquè no cal estar amargat, eh? Perquè la vida ja t'ho posarà com ens voldrà, si no que en aquesta edat tan bonica, com és la gent jove, doncs és una edat on són descobriments fantàstics i ens acompanyem amb molta gana. A més al... Bueno, volia agrair... Que els terapeutes que també t'ajuden a veure les teves inquietuds i els teus problemes, entre cometes, des d'uns altres ulls que no són els teus i que potser això t'obre portes a... O sigui, a les solucions, no? Perquè moltes vegades, a mi personalment, sí que em passa que veig alguna situació com una barrera als meus objectius o a lo que és per mi arribar a ser feliç. I llavors, igual, parlo amb una altra persona, que no està dins el meu cap, i ell ho veu o ella ho veu d'una altra manera, i això que us dic, hòstia, doncs igual el meu problema, o el meu conflicte, ho puc arribar a veure des d'una oportunitat per poder fer un canvi a la meva vida i estar bé, o sigui, sense veure-ho incòmode. No sé si m'explico. O sigui, que tu creus que t'ha ajudat a treballar emocionalment en el temps d'estar en un grup com el que estàs. Sí, i a atrevir-me a fer coses que pensava que no era capaç de fer mai. I creieu que és important aquest treball emocional que esteu fent? Totalment. A més, jo crec que en aquesta edat se'ns sol dir molts cops que no som capaços o que potser som grans per certes coses i massa petits per unes altres. Llavors, això ens limita molt a l'hora de dir doncs igual jo tinc un objectiu però no em crec capaç perquè no hi ha cap adult o no hi ha cap persona que m'estigui apujant emocionalment. Llavors em sento limitada per aquest pensament, no. Sí, a part, crec que la majoria dels joves no tenim la sort d'haver tingut uns pares que ens eduquin emocionalment i sempre ara es mitica això i diuen, tira'n pel davant, tu creus que amb tot... Però sí, a veure, després, saps? En plan, com faig això? I per això sí que crec que és molt important i saber que t'has d'escoltar, que no has de prohibir-te, que t'has d'escoltar i a partir d'allà anar descobrint. I també voldria afegir que no tots tenim els mateixos tipus de problemes i que potser a vegades quan expliques el problema que tens a una altra persona l'altra persona es queda parat i no t'entén perquè el seu problema és molt diferent al teu i cadascú ha d'aprendre també a identificar els seus problemes i sobre aquests problemes sense avergonyir-se perquè no són els mateixos. És més fàcil resoldre els problemes dels altres? Potser a vegades sí, que no vols veure els teus problemes, no vols viure, llavors tampoc es volen els problemes dels altres i comences a intentar resoldre tots els problemes de l'altra persona i no t'estàs adonant que estàs perdent parts molt importants de la teva vida només per tancar-te noves i no veure qui ets. I també volia afegir que per mi l'educació emocional és una part molt important que se'ns ha oblidat molt amb el pas del temps i crec que a part de deixar de banda l'individualisme l'educació emocional no només ens ajuda a entendre'ns millor a nosaltres sinó també a entendre el perquè de les coses que fan els altres i com fer que aquestes coses agenes a mi no m'afectin perquè sé l'origen d'això. Llavors també saber entendre per què jo tinc certes conductes i com afecta això a la relació amb els altres i per què els altres tenen aquesta conducta que és diferent a la meva i com puc fer jo per no arribar a aquest conflicte. Heu parlat una mica d'allò que necessiteu els joves a l'hora de tirar endavant aquest suport de vinga que tu ho adotes tot però de quina manera puc adotar-ho. Però a vegades des d'un punt de vista adult no sempre és fàcil ajudar el jovent i el jovent no sempre et deixa ajudar per aquells adults que ho volen fer. Què trobeu vosaltres amb la Clara per exemple educada, preocupada per poder arribar a aquest punt d'ajuda dels uns amb els altres sense aquest rebuig que a vegades hi ha? Si no, digueu per no crear-li un problema amb ella. Com ho fas? Jo fa molt temps li vaig preguntar a mon pare què podia fer per sempre estar rodejada de gent jove i ell em va dir escolta la seva música, parla com ell fa les seves activitats i passa tot bé. És el que segueixo fent perquè el grup jo l'he anat portant i ells sempre tenen 18 i jo ja no en tinc 18 i jo vaig creixent i ells quan ja en tenen 20 i tants deixen el sou i fan altres coses evidentment, i que és el més normal. Penso que el secret principal és el que deia la Mimi escoltar, hem d'escoltar i quan estem escoltant segur que ens vénen moltes idees al cap de donar consells, de dir el que jo faria però no, com a adult callo i espero, perquè segur que aquest escoltar traurà moltes més coses i traurà emocions i aquestes emocions el portaran a certes preguntes o sigui, primer escoltar i les preguntes, potser són d'ells no des de tu. Tu ets l'adult i tu ets el que has d'esperar i com a adult pots esperar moltíssim tens la capacitat per fer-ho i tenen tota l'energia per envair-se i poder fer més coses a la vida. Clar, sobretot és molt important l'empatia també en aquest escoltir i veure que el que t'està dient no va en contra teva sinó que va en contra de tu. En què creieu que hem millorat personalment des que sou els socs? Jo, el que m'he adonat que he millorat aquest cas en què porto el soc qui soc és a gestionar les meves emocions i les meves relacions amb els altres i sobretot el que sento que m'he millorat ha sigut a escoltar-me i a entendre les meves conductes inconscients o tant les meves com les del meu col·legi i saber reaccionar millor. Jo he millorat sobretot les relacions emocionals i comprendre les meves emocions i veure que compte amb els meus socs. Jo he millorat al poder entendre que les meves conductes inconscients van més enllà del que acaba de passar. I ara, a partir de tot això, també ens agradaria que ens expliquessin una mica quins projectes teniu o esteu portant a terme actualment o que heu pensat en un moment en què. Jo com a projecte tinc que acabar la carrera de Ciències Biomèdiques i la de Psicologia i m'agradaria poder estudiar les dues. De fet, és el que estic fent, estudiar les dues. I compartir els coneixements d'una carrera amb l'altra i així poder entendre millor les dues. Jo actualment estic formant-me en Dança Clàssica i el meu objectiu és estudiar Instituts de Teatre a estudiar la carrera de Terapeutia de la Dança. Jo ara estic fent l'any sabàtic perquè l'any passat vaig acabar la batxillerat artística i estic treballant a Cambú i els meus projectes són marxar de voluntariat, vull tornar a fer la selectivitat per entrar a la universitat que vull i també desenvolupar-me més en el camp creatiu que és el que m'interessa moltíssim. Molt bé, o sigui que d'alguna manera ja tenim un pla difícil que heu anat definint. Com el veieu, el vostre futur? Jo, abans d'entrar al TUC, ho veia molt diferent perquè personalment el meu objectiu, que és la dansa, és un àmbit de treball una mica difícil d'accedir i de poder tenir. A part de les pròpies limitacions que es posen aquí mateix, també hi ha altres limitacions que se les posen al damunt. Entre una cosa i l'altra, és molt fàcil a aquesta edat dir que soc capaç i millorar-me. Ni dir que soc capaç i millor tirar cap a una altra cosa perquè les meves ambicions no m'aniran bé perquè el meu voltant és el que diu. Llavors també és una mica fer-te cas de tu mateix, deixar de banda aquestes idees preconcebides i tirar cap endavant. A mi m'ha ajudat moltíssim la paciència. Saber que no ho he d'acabar tot ara mateix i que és impossible, i tenir paciència en mi mateixa i calma i anar fent les coses cap a part. Jo la veritat és que sempre m'han fet aquesta pregunta i mai l'he sabut respondre perquè també passa una mica com l'Alba, que el món en què jo vull entrar a treballar és bastant complicat viure d'això. Per tant mai he vist com un futur, com ser així i viure així perquè també he vist que jo soc una persona que s'adapta bastant a la situació. Però és això, no veig cap en aquest sentit. No he vist gairebé cap futur, però no me l'imaginava de cap manera. El que sí que m'agradaria és estar estudiant les carreres que m'agradaria. I amb el grup entre vosaltres, compartiu a vegades aquests moments, aquestes cames o aquests projectes? Sí, els compartim i també intentem ajudar-nos i escoltar-nos en el que podem en aquest sentit. Això ja ho hem dit, però si jo et puc ajudar o escoltant això. Clar, si per exemple l'últim dia del CQ2 que estem parlant d'ajudar a buscar feina i anar tots juntes a veure, també vaig proposar jo l'ajuda de fer una redacció perquè la mímica era que havia de fer la redacció i no tenia temps. Em va dir que m'ajudaria a fer-la i em costa una mica. I ens atenem els uns als altres també. Jo per exemple, soc una persona que m'agrada molt la meditació i el control del cor. Hi ha un noi dins del grup que li interessa saber més d'aquest tema. Jo li he passat informació, li he passat coses. O per exemple a ella que vol entrar al món del cine. Doncs ara mateix estem fent un projecte juntes i vull dir que ens donem la mà i no només emocionalment sinó d'actuar i poder fer coses junts i oblidar-nos una mica de la vergonya aquesta que és molt difícil conèixer la gent o potser em fa por perquè què va a pensar tal. Una mica oblidar-se d'això i de... De manajuda. Sí, de manajuda. Tothom té un projecte diferent de la seva vida però entre uns i uns altres ens podem ajudar i pensar-hi ben aviat. Molt bé, doncs ja parla acabant. M'agradaria que poguéssiu dir alguna paraula que és per vosaltres el 7 i 7. No n'estic molt segura però per mi el toc i toc diria ara mateix que és descobriment. Jo diria que és interacció. Interespacio. Molt bé. I Clara, què és per tu el 7 i 7? No puc dir dues coses? Va, tres. Una, és la meva vida i dues, és la teva essència de persona. I l'oció també. Molt bé, amb tot això tenim un bon resum del que és el 7 i 7, ara ja el coneixem. Ens podeu dir, d'acord, molt ràpid, on us podríem trobar si volguéssiu ser a Catalunya? Ens podeu trobar al carrer Verdi, a l'Institut Buscal, número 94. I quin projecte us hi podeu trobar? Els missatges de 6 a 8. També el títol de la llista. El que és toc i toc tot en cas, busc i ger, per dir-ho en espiritu, per tant el 7 i 7, 7 i 7. Molt bé, doncs moltes gràcies i fins una altra. Adeu.