Nothing to say, yet
Transcription
In this podcast episode, Paula talks about some anecdotes from her life. She starts by mentioning her birth and how her mother thought she looked like her grandfather. She then talks about her short time at Brassol school and how her parents didn't want her to attend because of the large number of students and her tendency to get sick. However, she met her best friend there. Paula also shares a funny story about her father mistaking her friend's father for his own classmate. She then discusses a trip to Paris with her mother and grandmother, where they had some misadventures navigating the city. Lastly, she talks about her quarantine experiment with a haircut inspired by a celebrity, which didn't turn out well. Overall, Paula shares these anecdotes to give her audience a glimpse into her life. Hola, bona tarda. Aquí estem, en un nou capítol amb el podcast de la Paula Marín, que s'anomena Poc però Intens. Jo sóc la Paula, tinc 16 anys i estem fent un treball de religió en el qual hem d'explicar un dels nostres moments més importants i aquest podcast ha de reflectir la nostra vida. I per aquest capítol jo he escollit tractar algunes anècdotes de la meva vida a través d'imatges que jo tindré visualment i l'objectiu és que vosaltres, els meus espectadors i la meva audiència, pugueu visualitzar i realment sentir-vos part d'aquell moment o d'aquesta anècdota que jo explicaré. I després tindrem una page d'entrevista amb una persona molt important per a mi, que més tard us revelaré. I això seria tot per al dia d'avui. I comencem! Molt bé, doncs estem aquí. I ara mateix tinc la meva primera imatge. Sempre, la meva mare sempre que veig aquesta imatge sempre m'explica que ella vaig tenir una embaràs normal, tot, em vaig portar a una embaràs normal, sí que és veritat que va haver un moment on tenia el coll molt estret i es pensaven que tenia una malaltia però la meva mare es va fer una de les proves, una prova així que, una prova i van saber que no, que estava sana. Vaig néixer un 29 de maig del 2007 i la meva mare el primer que va pensar quan em va obrir la cara va ser que m'assemblava molt al meu avi, al meu avi per part de pare. I això realment la va espantar molt i sempre ho explica, que jo de petita ara veig fotos de recent nascuda i realment era molt lletja. I encara més us podeu imaginar una mare que porta un mes a la seva panxa la seva filla, veure per primera vegada que s'assembli al seu sogre, doncs crec que no deu ser de les millors experiències de la teva vida. Però bé, ja sempre ho explica això i de fet quan mirem àlbums o el que sigui, doncs veig les imatges i jo realment sí que crec que m'assemblava al meu avi. Que no passaria res si ara mateix m'assemblés, però si un recent nascut sembla una persona de 60 anys jo em començaria a preocupar. De fet, és molt divertit aquesta anècdota. Bueno, seguim amb la següent. La següent inclou moltes parts, moltes etapes de la meva vida i moltes anècdotes també. La meva etapa a l'escola Brassol va ser molt curta perquè la meva mare i els meus pares en general, els meus pares no volien que jo anés a l'escola Brassol perquè deien que hi havia d'haver molts més nens. El no dinar a casa meva, doncs a casa meva m'alimentava millor perquè jo normalment estava amb la meva àvia i sempre que anava a l'escola infantil sempre agafava algun virus o algun encostipat. Per tant, no els agradava gaire que anés. Però un dels pocs dies que jo vaig anar, realment a dia d'avui crec que encara no se sap què em va passar però no se sap si era una mica per l'estrès, per l'agobi, perquè jo no estava acostumada a conviure amb altres nens i també per la calor perquè jo no només em va passar a l'escola Brassol sinó també més tard en casar-me amb 12 anys d'edat també em va tornar a passar. Em vaig esmaiar, vaig perdre la consciència i clar, imagineu-vos que un nen que no arriba ni als 3 anys s'esmaiï, doncs realment pot ser greu. Llavors la coordinadora de la meva escola Brassol em va portar a l'hospital i clar, com han trucat els meus pares, es van espantar moltíssim. Però la part positiva d'aquesta etapa de l'escola Brassol, d'aquest any, d'aquell únic any que vaig anar és que allà vaig conèixer la meva millor amiga, que ara també ho és, a la qual era i és la meva millor amiga. I sempre és molt curiosa la història, perquè sempre l'expliquem, que el meu pare va estudiar amb el seu tiet, o sigui, amb el germà del seu pare. I el meu pare és molt eixerit i sempre li fa molta gràcia conèixer gent amb la qual també va estudiar. I una de les excursions que es van fer, el meu pare es va apropar al que ell creia que era el seu tiet, però que en realitat es va confondre perquè era el pare de la meva millor amiga. I em va dir, ei, tal, tu has estudiat als madistes, no sé què. I ell em va dir, sí, sí, tal, de quina promoció. I clar, el pare de la meva millor amiga, el pare de la Neus, és més jove, per tant el meu pare es va confondre, però gràcies a aquest malentès, doncs ara ella i jo portem molts anys sent amigues i espero que durem molts més. I és molt curiós, perquè realment el pare de la Neus i el seu tiet es semblen moltíssim, qualsevol es podria confondre. Però és molt curiós que a través d'això nosaltres ja vam començar a parlar i vam tenir la sort que una altra vegada coincidíem a l'escola, P3, P4 i P5 vam anar juntes. Així que ha sigut una curiositat molt bonica. La següent imatge, o la següent anècdota que vull explicar és sobre el viatge a París que vaig realitzar el 2018 al juliol amb la meva àvia i amb la meva mare. Només que us digui això us podria imaginar una mica el panorama que hi havia. Les tres dones de la família, les tres de viatge, que els únics coneixements de París que teníem eren els que se'n recordava la meva mare de feia 20 anys que no havia anat. Sí que és cert que ella per organitzar-ho tot des d'aquí va comprar les entrades a la Torre Eiffel, va comprar les entrades al Louvre, tot ho tenia comprat, però a l'hora d'estar allà a la ciutat doncs era una mica difícil obrir-se. El viatge va començar en què la meva mare havia contractat una empresa perquè ens anés a buscar des de l'aeroport fins a l'hotel, com unes autèntiques famoses realment. Però aquesta empresa, no sé què va passar, però ens va deixar tirades completament. I vam tenir la mala sort, aquell dia, els diusos que arribàvem també ens celebraven perquè França va guanyar el Mundial de Futbol. Per tant, tot estava paralitzat per les manifestacions i les celebracions que hi havia. O sigui que ens vam tirar més d'una hora i mitja per anar a buscar un taxi, perquè hi havia moltíssima cua. Quan vam arribar al taxi, va haver de donar una volta impressionant per arribar al nostre hotel, ja que la majoria dels carrers estaven tancats perquè els francesos estaven celebrant que havíem guanyat la Copa del Món. Una vegada arribem a l'hotel, tot bé, ens asseiem, tot comença una mica a anar amb normalitat. I clar, un dels dies decidim anar a l'Obre, i acabem anar amb transport públic, amb metro. Però de tornada, la meva mare va decidir que amb els seus coneixements sobre París, que eren gairebé nus, comptant que feia més de vint anys que no anava, que més o menys es veia des de fons l'Òpera de París, i que segurament estarien uns vint minutets caminant, ja que el nostre hotel estava localitzat molt a prop de l'Òpera de París. Per tant, ella va calcular amb els seus càlculs totalment erronis que estarien uns deu minutets, vint com a moltíssim. Doncs no, efectivament no van ser minutets, van ser uns quaranta, gairebé una hora, de caminar després d'un dia que t'havies despertat a les sis del matí, havies lluitat milers de coses, i que el que menys et venia de gust era caminar una hora per arribar al teu hotel. No, la veritat, jo també s'ha de dir que tenia cinc anys menys, vaig començar a plorar, vaig començar a muntar un numeret que ara mateix no hagués muntat, però estava molt, molt cansada realment, o sigui, portàvem una hora caminant, m'havia aixecat molt d'hora aquell dia, i no em venia de gust caminar tant, i tot això per culpa que la meva mare no va saber comptar els quilòmetres, o no es va saber localitzar, i realment comptar la mesura de la distància que hi havia. Però bé, vam arribar sanes i salves a l'hotel, també s'ha de dir que vaig arribar viva perquè la meva àvia em va comprar uns macagons, el pastisset aquest típic de París, de França en general, en una pastisseria, i crec que va ser aquesta la clau d'arribar viva, però bé, ara encara, jo crec que encara comentem això, dient, mare meva, com ens vas fer caminar tant aquell dia, perquè jo realment no recordo un dia que em vaig pensar tant com aquell. Però bé, tot es va quedar en una anècdota. Després, fem un salt en el temps i arribem al 2020, un any conegut per la pandèmia, pel coronavirus, que va arribar el 14 de març, i en aquella etapa hi ha molta gent que va decidir prendre nous hobbies, altra gent que va decidir que era una bona idea canviar una mica d'estil, o enganxar-se a sèries o pel·lícules que mai havia tingut temps de veure, però a mi, a part d'aquestes petites coses, em va donar per quedar-me al Serrell. Jo soc Esther, que feia molts anys que era fan de la Itana, una cantant que, per qui no la coneixi, que seria un pecat, per qui no la coneixi, sempre porta Serrell, sempre, i jo, com fan que era, em vaig seguir a fer Serrell. Un gran error, de veritat, perquè les meves nocions de pel·lucaria són nules. Llavors, no vaig poder fer una bona feina, anem a dir-ho així. Realment em vaig fer un destrós impressionant. Em vaig deixar el que veia que un estava més curt que l'altre, però al mateix temps estaven a meitat fent com una cortina, però mal feta, perquè entre que volies copiar una mica el que veies per xarxes socials, i que tu tampoc ets perruquera, doncs em va quedar fent nyaf. I menys mal que d'acabar la quarantena, perquè això m'ho vaig fer ja cap al principi, em vaig fer com un frustès, perquè em vaig tallar una mica els palets del davant, després una mica més, una mica més, una mica més, fins que vaig acabar tenint un senyor Serrell, però que estava mal fet. Llavors, després de la quarantena, vaig demanar cita a la perruqueria, i en comptes d'arreglar-me'l perquè pogués créixer aquest cabell, i que fos animalet amb l'altre, me'l van fer encara més curt. I en comptes de ser com una cortina, era un Serrell, i allà sí que 100% era com el de l'Aitana, era un Serrell recte. I allà sí que vam acabar d'arrodonir l'etapa aquesta tan curiosa, i que no ho volem tornar a recordar. A part que la reacció dels meus pares no va ser del tot bona, perquè veure la teva filla com es fonyava la cara no deu ser tampoc de molt bon gust. Continuem amb les anècdotes, i passem a una que jo sempre, és la que sempre explico, la que sempre redacto a les redaccions, que em pregunten anècdotes gracioses, o en anglès, o en català, o en castellà, és igual. Sempre l'explico, la que ho modifiquen sempre una mica. Però tot va passar un dia que vam decidir anar a passar el dia, a passar la tarda més aviat, a Platja d'Aro, un poble de costa, a la costa Brava. El pla era passar una mica de tarda, perquè al meu poble està molt a prop, i així fèiem una cosa diferent, i anar a sopar a un restaurant de franfurs, d'hamburgueses, no un McDonald's, però un restaurant així més de franfurs i hamburgueses. I així va ser, vam demanar taula, ens vam asseure a taula, jo vaig demanar un biquini, una cosa així, però el meu pare va decidir demanar-se un franfur, i a ell sempre li ha agradat les salses i posar-s'hi molt de salsa, posar-s'hi molta mostassa, posar-s'hi molt de quètxup. La cosa que resulta que aquell dia la mostassa no volia sortir del pot, i el meu pare petava, apretava i el sacsejava, però no acabava de fluir la cosa. I el meu pare va decidir posar tota la seva esforça i el seu impetu en que la mostassa cagués i es pogués menjar una vegada la seva hamburguesa. I ell posava-hi tanta força que la mostassa va sortir disparada cap a l'altra taula del costat, i va arribar a atacar no només el bolso que portava el meu pare, sinó que també la dona del costat que portava un vestit també el va atacar. No el que estaria tota la part frontal, però sí la part de baix, de la faldilla. Tot es va quedar en un acte i no hi va haver ni bulla ni res, però no fa molta gràcia que un senyor de l'altra taula t'ataci el teu vestidet. Però bueno, a mi em va fer molta gràcia, o sigui, des d'aquell moment em vaig començar a riure, però clar, si soc l'altra noia crec que no m'hauria rigut tant. I acabem amb l'última anècdota, que és la més recent, és d'aquest estiu. I no és un estiu d'anècdota, sinó una mica d'explicar la meva vivència de la meva estada a Irlanda. Jo vaig anar a Irlanda aquest estiu, vaig estar del dia 1 de juliol al 28 de juliol, i jo anava no amb unes sensacions dolentes, però no amb moltes expectatives, perquè al final Irlanda, cosa que després de tornar, després d'anar-hi segueixo dient, no és un país que hi hagi molta cosa a veure, anem a dir-ho així dedicadament. Llavors, per tant, jo no tenia moltes ganes. A mi em feia més il·lusió anar-me'n al Regne Unit, perquè incloria la visita a Londres, que em fa molta il·lusió, realment, anar a Londres. Però la meva mare va decidir, i realment li va donar més confiança, anar a una altra agència, i bueno, doncs, va ser així. I per la meva sorpresa, només ja pujar a l'avió ja havia fet alguna amiga, i a l'autocar que em va portar des de l'aeroport fins al meu poble, fins al meu poble on estava, i vaig ser una altra amiga, que aquesta va ser la que vam estar juntes fins a l'últim dia. I jo vaig tenir la sort que em va tocar una família molt bona, i que a dia d'avui segueixo tenint contacte, i que m'han convidat a tornar-hi a anar, i tot. Però també s'ha de dir que era una família, jo no sé si era una cosa irlandesa, que no crec, però una família molt poc higiènica. Un dia que jo volia anar al lavabo, estava ocupat per l'altra meva companya que estava amb mi, una italiana, i vaig haver d'anar al lavabo de baix, vaig demanar permís, perquè era un lavabo que no era el que jo havia d'utilitzar. Pocs minuts dins d'aquest lavabo, tard, estava dutxant-se la noia, i em van dir, sí, sí, sí, sí. Jo no sé si és que no ho sabien, o és que realment els importava ben poc. Però jo vaig entrar al lavabo, i vaig veure allà, al vàter, hi havia una carretera de caca impressionant. Però una cosa impressionant. O sigui, realment jo, quan vaig veure això, vaig dir, espera un moment, un moment, un moment. I ara què faig? Ara utilitzo el lavabo, o m'espero i m'aguanto? Però bé, amb les energies que només vaig treure, vaig intentar aguantar la respiració, fer les necessitats i pujar pitant al lavabo. El dia següent, ja no va ser la carretera aquella, sinó que va ser una aranya. Una aranya a la porta a sota del lavabo. Clar, jo no considero que tingui fòbia, però no em fa gràcia, no em fa gràcia veure aranyes. Llavors, jo li vaig dir a la italiana, a la Elisa, mira, hi ha una aranya al lavabo, sé que tu li tens molta fòbia, llavors jo t'aviso. Va començar a cridar com una desperada, llavors la qüestió que la vaig haver de matar jo, la pobreta, no em va fer gaire pena, també s'ha de dir, però la vaig haver de matar, perquè era una aranya enorme, enorme. I bé, va ser un xou, un xou. Però tot es va quedar en la neta i no va passar res amb aquella pobra aranya. I bé, més tard també vaig acabar fent un grup d'amics que tots són d'aquí a prop, bé, relativament a prop, i d'aquí a poc també hi tornarem a quedar per veure les llums de Nadal aquí a Barcelona. L'estar a Irlanda realment ha sigut una experiència de la meva vida que no m'ho ha fet madurar perquè no he tingut temps, no només relativament poc per realment fer aquest canvi, però sí per adonar-me del tipus de gent que hi ha, que hi ha gent de tot, que si no aprens d'una aprens de l'altra, i no sé, a mi realment jo m'ho vaig passar molt bé i a veure si puc tornar a repetir la veritat. I amb aquesta preciosa anècdota que... I amb aquesta última anècdota acabem aquesta primera etapa que esperem que us hagi agradat i que realment hagi pogut transportar-vos aquell moment i hagi pogut riure's amb mi. I tenim un petit anunci, tornem! Doncs molt bé, tornem aquí. I com us comentava, no fa molt, tenim una petita entrevista amb una de les persones més importants de la meva vida, que és la meva mare. Ella sempre ha sigut la persona que, tot i que moltes vegades no m'ha sapigut entendre, m'ha donat els mitjans i m'ha donat a conèixer les persones que sí que ho podien fer, si en cas que ella no ho pogués fer. I sempre realment, juntament amb el meu pare, han sigut els que més m'han escoltat i els que més m'han guiat.
